Tereseta Canyes Muñoz
Va néixer el 1931
Tota la vida ha viscut al poble.
Una vida al poble
Va néixer el 1931
Tota la vida ha viscut al poble.
El que més recorda de nena és la guerra. Ella tenia 5 anys.
Els records d’una vida vinculada al Molí i a Santa Agnès.
La guerra des del Molí
Va néixer i va viure al Molí, l’edifici vell que existia. Recorda les bombes que van llençar durant la guerra. Un tros de metralla va arribar a incrustar-se en la casa del Molí. Quan passaven els avions s’amagaven en una mena de séquia i els hi feien posar un pal entre les dents per si queia a prop, no els explotessin les entranyes.
Dos bàndols a la carretera
Per la carretera van passar tant els “rojos” com els “nacionals”.
La Lleva del Biberó
De set germans vius, tres els van enviar a l’Àfrica. Un va formar part de la Lleva del Biberó. Ho va passar molt malament. I el Dr. Vilaseca, el canonge, el va salvar del camp de concentració. Després van tornar a cridar-lo a la guerra. Van haver de lluitar en els dos bàndols. Al cunyat, Conrad, el van enviar a les illes. A la seva mare li va arribar la carta que havia mort. Després va aparèixer viu al cap de nou mesos.
La gana, el racionament i la por
Després de la guerra va venir el pitjor … Hi havia molta gana i el racionament. I la por a tot.
Tot eren horts i era preciós perquè, malgrat tot i de tot el que s’havia de treballar, la gent cantava, parlaven els uns amb els altres … fins que tot es va haver de vendre i llavors va canviar molt. El terreny va passar de rural a urbà.
La carretera era horrorosa. Pols i fang.
Tots els terrenys eren de la família Cirera que eren els grans terratinents. De la Sra. Inés Cirera tots guarden un molt bon record. Era una bona dona i va fer molt pel poble. També el seu pare. Hi havia altres amb més o menys terreny, però el veritable terratinent era el de La Torre (primer Cuyás, després Cirera …) des de molts anys enrere.
Al poble hi havia dos bàndols: els de dretes i els d’esquerres. Fins i tot en les festes es muntaven dues carpes diferents. Els altres havien de seguir per necessitat al que eren els seus amos del terreny. Fins i tot per casar-se entre uns i altres calia sol·licitar el permís o el vistiplau de l’amo.
De les mestres té records bons i dolents. Hi havia una mestra que, a un nen que no podia pronunciar la erra, li castigava “donant-li al cap amb el seu anell gruixut de color blau marí”.
I els capellans també es ficaven a les escoles i ensenyaven … i castigaven. Mossèn Francesc, que pegava molt; mossèn Jaume, que “per a mi era boníssim”; després mossèn Mariner, que era franquista; després mossèn Galofré i mossèn Ballús, i finalment mossèn Albert Torrens.
Després de deixar el Molí, es casa amb Paulino Amat (Can Badó) i es construeix la casa actual on van posar la botiga de La Graneria. Botiga de grans, adobs i tot el que es necessitava per al cultiu i els animals. Uns anys després, un cop canvia el panorama per la venda dels terrenys, es tanca. I al cap d’uns anys, allà pels 70, Jaume del Parc li ofereix muntar l’estanc allà.
Per cert que la vida de l’estanc va estar molt atrafegada, ja que almenys el van atracar quatre vegades. Fins i tot una vegada van poder haver-la matat. I finalment el van tancar perquè tampoc econòmicament valia la pena.
Més històries de la nostra gent gran
Continua descobrint les persones que han viscut i construït Santa Agnès.