La
transformació
Un poble que es transforma
A partir que es van vendre la majoria dels terrenys dedicats a cultiu, les persones van anar abandonant la seva activitat principal com camperols, moltes zones van canviar la seva qualificació a sòl urbà, i van venir les grans construccions de pisos i urbanitzacions (El Solell i Picsa), a més dels polígons industrials i de manera més notòria La Roca Village.
Els seus dos restaurants i el mateix Taller d’escenografia dels germans Castells, el Centre Cívic … i el seu paisatge fan del poble un lloc d’atracció per a propis i estranys.
Quan el paisatge va començar a canviar
La construcció de pisos on abans només hi havien cases adossades és un dels primers canvis en el paisatge del poble. Això motiva a moltes persones a canviar la ubicació dels seus domicilis. L’única botiga que fins llavors hi havia, El Parc, canvia la seva ubicació on està actualment, en la llavors carretera i avui avinguda Gaudí.
Quatre generacions fent pa
Jaume i Carles
En 1936 es construeix l’edifici del qual avui és el restaurant El Parc i la Fleca Rovira. Així queda establert en el rètol en ferro que existeix al capdavant de l’edifici amb les inicials J i F que identifiquen a l’avi Joaquin Falguera, el seu amo original.
El fill, Jaume Falguera Canyes va ser el primer que es va fer càrrec d’aquest forn fins que la Roseta i el Martí, els seus avis, es van fer càrrec del negoci per l’any 1945/50.
Carles i el seu germà són de la quarta generació. El seu pare, Jaume Rovira casat amb Lourdes Canyes, de la tercera.
A l’inici el forn era de llenya i d’aquí es derivava l’aroma tan especial a llenya cremada. Posteriorment, en el 1981, es va modificar la forma d’alimentació i l’obrador es va ampliar amb un segon forn.
La fleca sobretot era reconeguda per “el va rodar”, pa de Pagés i la coca de Forners. Els caps de setmana molta gent que passava de camí era com un punt de reunió i fer la seva compra del pa del poble. Ja després s’amplia a la brioixeria a partir del 1995/2000.
Actualment, el producte estrella és la coca de Santa Agnès que “és una massa molt semblant al croissant, en el qual posem una base, en aquesta, i apliquem la nostra crema pastissera, i unes gotes de xocolata. Seguidament tornem a tapar amb una altra base. A sobre i posem uns bons pinyons de qualitat una mica de sucre i al forn!! D’aquesta manera aconseguim una textura cruixent per fora i amorosa per dins”.
La Fleca té actualment una segona botiga a Cardedeu (1982) i distribueix el pa a diferents comerços i botigues de la zona.
Restaurant El Parque
Sara Vives
El Parque
El Parque ja existia abans del restaurant actual i era situat en els terrenys propers on era la Ferreteria, ara tancada. També era botiga i forn de pa. Quan el negoci va passar a la carretera, aquell local es va començar a conèixer com El Parque Vell.
El Parque Nou, que apareix com a construït al 1936, era també bar, estanc, carnisseria, centraleta telefònica i també oferia el servei d’hostalatge.
Va arribar un moment, farà més de 20 anys, que els propietaris van pensar que el negoci no donava prou i van tenir tota la intenció de tancar-lo.
Casualment un dia diumenge en què la Sara anava a comprar coca, la Carme que era la mestressa li va comentar que estaven molt cansats i que els fills no es volien fer càrrec del negoci, li va dir: “demà tanquem portes”.
Ho va comentar amb el seu fill Xavi, que tenia molt bones mans i havia anat a Londres a aprendre i es dedicava a restaurar mobles aquí. “L’agafem?” Per què no? “. El gendre, propietari d’El Trabuc, el va ajudar. Va costar molt. Van signar un contracte de lloguer per 20 anys, allargat en aquest moment.
El van inaugurar per Sant Joan. Va ser un èxit. Tot ho van fer ells, l’arranjament de canonades, llum, sortides de fum…
Demà tanquem portes
Una vida entre el poble i Barcelona
La granja
Anteriorment a la casa del seu sogre tenien granja avícola i produïen d’ous, amb unes 50.000 gallines i 10 porcs, en els mateixos edificis que encara existeixen. Van introduir una tècnica una mica diferent de la que tenien els amos anteriors: gàbies penjades i no per terra com abans.
Al començament li va costar de venir tota sola i per a un tipus de feina a la qual no estava acostumada.
El seu marit es dedicava a les antiguitats i anava cercant-ne pels pobles, antiguitats que després posaven en venda en una botiga que tenien a Barcelona. El seu marit, però, en un moment determinat va dir que: “de gallines, prou”, perquè el negoci de les antiguitats donava més diners i era menys complicat.
Varen marxar a viure a un pis, a Barcelona, i venien al poble tots els caps de setmana i també per vacances. Amb una nena i un nen que els agradava molt el poble, Santa Agnès era sagrat.
Temps després varen construir la casa actual, en un terreny del sogre. Deu fer ja uns quaranta anys, i aquí segueixen, vivint ben feliços.
El seu marit va morir als 42 anys i la seva filla va continuar el negoci d’antiguitats.
La casa on ara hi ha Coquinària, un nou espai gastronòmic, va ser adquirida en morir els dos propietaris que no tenien fills; eren uns fantàstics veïns.
Recorda amb nostàlgia al seu fill Xavi, que va morir en accident juntament amb el seu nét. Xavi sempre va ser molt mogut. De petit era amb la bicicleta, “era el terror de la bici” juntament amb algun amic seu.
La granja
Una casa, un taller i un restaurant
Restaurant La República
Joan Canyes Gurgui
L’actual restaurant era antigament una casa i un taller mecànic. Després va ser La Taverna d’en Gaudí. Finalment el restaurant La República de Santa Agnès., inaugurat el 10 de març de 2013.
A l’inici amb 3 socis i actualment amb un de sol, l’actual responsable, Joan Canyes.
El contracte d’arrendament del local és amb el propietari actual, Sr. Josep Pont (avi).
Al local original se li han fet importants ampliacions: terrassa, menjador de taller, cuina…
Ofereix diversos tipus de serveis:
menú diari – menú cap de setmana – carta – Take away – menú de temporada – Calçotada – menú amb productes de temporada
També recentment ofereix una botigueta amb productes variats per a cobrir necessitats d’última hora.
És un restaurant on, a més dels clients de poble, en vénen també de procedències molt diverses: dels polígons del voltant, de Cardedeu, de Granollers, personal de la construcció i fins i tot de la Roca Village.
L’entrevista amb en Joan és breu, però acollidora i ens obsequia amb una sèrie de fotografies actuals de la vila preses des d’un dron i que per endavant li agraïm per a usar-les a la nostra web.
Escenografies amb ofici i creativitat
Taller d’escenografia Germans Castells
Entrevistem la Marta, una de les germanes que actualment gestionen el taller
Tot comença amb l’avi a Cardedeu: pintor de decoració, cartells, retaules. Entre altres coses es fan càrrec dels decorats d’Els Pastorets de Cardedeu.
Els fills bessons: Josep i Jordi Castells i Planas, van estudiar primer a l’escola Massana i després es van anar fent càrrec del taller. Sempre han viscut i continuen vivint a Cardedeu.
Fa 40 anys van muntar un taller a una fusteria que van llogar i que els va quedar petit encara que l’apreciaven molt. Quan l’amo va vendre el terreny “per construir uns pisos horribles”, van haver de buscar-se la vida, ja que no volien traslladar-se al polígon industrial. Gràcies a uns amics van trobar aquest terreny a Santa Agnès, propietat dels amos de la Torre, on en els seus temps hi havia una granja de pollastres i vedells, que feia 10 anys que estava tancada.
El taller va conservar l’espai tal com estava i tan sols se li van fer algunes reformes indispensables: deixar l’espai central com un espai obert de 8 metres d’altura, construir les portes grans i obrir unes poques finestres més per donar llum a taller.
Ja són 30 anys en aquest taller.
Els protagonistes
En Jordi i la seva dona, Carmen, i en Josep amb la seva dona Teresa han fet famós aquest taller per la seva qualitat i creativitat. La Núria i la Marta, filles d’en Jordi i la Carme, són les que actualment porten el pes del taller amb l’ajuda d’en Coqui, el seu germà, que es dedica a la música i que dóna un cop de mà quan se’l necessita. En Lluc, el fill d’en Josep i la Teresa, és escenògraf i figurinista i de vegades els passa feina. L’altra filla, la Maria, és infermera i és l’única que no està en aquest món. En aquest moment el nom hauria de ser el de Taller de “les germanes” Castells.
Creixement
Quan comença l’efervescència dels anys 70 ells ja tenien la seva experiència i van entrar en aquest món en què són pocs els que tenen la mida i la capacitat de portar a terme aquest tipus de treball…
Comencen fent grans cartells per a teatre: Antaviana de Dagoll Dagom l’any 1978. I d’aquí a la construcció d’escenografies.
Treballs
Han treballat per a totes les grans companyies: Dagol Dagom, Comediants, La Cubana, El Tricicle, La Fura dels Baus …
Escenografies de lliurament de premis, per exemple, les bombetes de l’última Gala Gaudí, … Exposicions de museus. Jocs Olímpics. Expo 92 …
La remodelació del Museu de Cera els va salvar una mica l’estiu de l’any 2020 en plena pandèmia.
Treballen gairebé tot en fusta, porexpan, fibra de vidre, resines … No solen treballar amb plàstics i metacrilats.
Els seus clients directes són els escenògrafs que són qui dissenyen però no construeixen. Els ho passen a ells. És un treball de molta creativitat, enginy i capacitat tècnica. Tallers d’aquesta mida n’hi ha pocs, a Catalunya.
Relació amb Santa Agnés
La relació amb el poble de Santa Agnès fins ara ha estat molt petita, tot i que és un espai obert i on s’acull a qualsevol que vulgui passar, tot i ser una propietat privada. Els voltants del taller són molt atractius i tenen objectes artístics variats, producte i record d’algunes instal·lacions. Un poni es passeja tranquil·lament per aquí i posa el seu toc pintoresc.
El Solell
El Solell
Una urbanització amb paisatge
En 2001, Med Group, societat inversora del financer George Soros, preveu destinar uns 7.000 milions de pessetes a la construcció de 240 habitatges en Santa Agnès de Malanyanes.
El juliol de 2003 es constitueix El Solell com a conjunt residencial primera fase i la segona, es comença a comercialitzar en 2007.
Actualment són 214 parcel·les.
Encara que inicialment moltes persones ho viuen com una urbanització bastant apartada de la vida del poble, en l’actualitat s’està promovent la seva integració com una part més d’aquest.