Així era
el poble
Masies i veïnats
El poble estava format per algunes agrupacions de cases, veïnats, i moltes masies disperses pel seu extens territori: Ca l’Alzina, Les tres Alzinilles, Can Gibert, Can Vicenç, Can Mainou, Can Massaguer, Can Brians, Ca L’Esquerrà, Ca L’Amat …
El veïnatge principal era la que anomenaven El Carrer, per on avui es troba el Passatge Nou. Es deia així perquè era l’únic carrer amb cases adossades al voltant que pujava de la carretera cap a la muntanya anant cap a l’ermita. Aquí hi era Can Badó i altres cases més o menys semblants en la seva estructura. Avui estaria format pel grup de cases entre la carretera (avui avinguda Gaudí), el Camí de l’Ermita, Camí del Pi Gros i Pep Ventura.
Després hi havia tres veïnatges tot i que amb menys agrupació de cases. La de l’església, al voltant del carrer que pujava de la carretera a l’església parroquial, ara anomenat Carrer Cuyás i que acabava davant de la Torre, la masia en el seu temps propietat de Cuyás i posteriorment de Cirera. I dos masos, el del Jesús (abans de la Poca Farina) i el de Gassuachs, una mica més separats i que estaven rumb a la collada de Parpers camí a Mataró i prop del límit amb la Roca.
Viure de la terra
Totes les persones es dedicaven al cultiu i al bestiar. Cereals, patates, vinyes… i vaques amb producció de llet que diàriament era recollida en camions al matí i la tarda.
Es treballava molt, els homes en el camp i les dones en la cuina, en les tasques domèstiques, els animals, els nens i a portar el menjar al camp i fins i tot participar en algunes labors de recol·lecció. Però cantaven i reien molt…
El pont que va connectar el poble
La carretera que creuava el poble era de grava i acabava en Can Cebrià. Només quan l’abril de 1953 es va inaugurar el pont es va poder connectar amb la que anava a Cardedeu. Es va celebrar en gran amb presència de tota mena d’autoritats. Alguns ho recorden molt bé, ja que va anar la seva primera borratxera als seus 12 anys a casa de Can Fortí on els van convidar a vi dolç.
L’asfaltatge va venir molt temps després. I l’autopista es va inaugurar en 1971 i la va estrenar el festeig fúnebre de la mare del Paulino Fortí.
La transformació de Santa Agnès
Del comerç de proximitat i els primers tractors a l’autopista, la industrialització i els nous veïns.
Botigues, cinema i transport
Hi havia un ferrer, la botiga de Can Dorca. El Parc (restaurant) que ja existia encara que era forn, i estava localitzat en un altre lloc del poble del qual està ara, prop de per on se situa Can Badó. Després El Parc es va traslladar a la carretera allà pel 1936 i a l’anterior se’l va conèixer com El Parc Vell. En aquesta nova botiga es venia de tot: carn, també era restaurant i en el seu temps fins i tot va ser pensió. També durant un temps va estar l’estanc, que després es va passar on abans havia estat la botiga de grans i abonaments (La Granería). I també estava la centraleta de telèfons, encara que només hi havia uns tres telèfons.
Com que no hi havia cinemes, el cinema el feien enmig de la carretera, amb un projector i un llençol. Posaven les cadires al mig del carrer, perquè no passava ningú. Calç tenir en compte que llavors era normal que els diguessin “vigileu amb el cotxe de dos quarts de sis” (en circulaven realment pocs!). El mitjà de transport més habitual era un carro o un cavall. D’altra manera es feia servir l’autobús.
Els primers tractors
L’any 1955 van arribar els primers tractors amb rodes de goma. Abans hi havia uns pocs i eren de rodes de ferro. Abans d’això es llaurava a mà, sense arada o amb cavalls com a animal de tir. L’arribada dels tractors va revolucionar el treball del cultiu.
A partir de 1965 les coses canviaran. Els tractors, la nova manera d’alimentar als animals, les noves construccions, l’inici de l’autopista, la construcció de la variant… canviaran molt al poble.
Un poble que creix
Una bona part dels terrenys de cultiu es van vendre i es va començar a construir. La imatge del poble va canviar. L’ajuntament va impulsar la modernització impulsant projectes d’industrialització o instal·lació de serveis i polígons més industrials. És el cas de l’actual La Roca Village, en el polígon de Can Massaguer, que primer va ser adquirit per Huarte i Cia per a fer un polígon i després va quedar parat fins a vendre’s als qui van impulsar.
25 anys després el que vindria a ser la Roca Village d’avui dia.
I després, van venir els grans plans d’extensió urbana, sobretot El Solell i la urbanització Picsa.
La població es va duplicar i es va fer necessari tornar a integrar a tots entorn d’un mateix poble en el qual, juntament amb els “sempre”, els nous veïns trobin el seu lloc on festejar, caminar, ajudar-se, lluitar per millors serveis, menjar, veure els partits del Barça, esmorzar i prendre’s el vermut.
